Mostrando las entradas con la etiqueta relatos. Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas con la etiqueta relatos. Mostrar todas las entradas

16 enero 2010

La ploma - Segunda parte

– Hem d'atacar ja. El rei no apareix, fa ja uns minuts que deuria d'haver eixit a fer el seu parlament diari i, a més, duu ja dos dies sense fer-lo –va dir una dona amagada entre les branques d'un arbre, vestida completament de negre.

– Jo també pense que es moment d'atacar –va contestar un home des de la branca del costat.

Just en aquell moment un jove vestit amb una camisa de color blau fosc arromangada fins als colzes, uns pantalons negres que li arribaven una mica més baix dels genolls i unes sabates verdes amb ales en els laterals exteriors, va passar de pressa per davall d'on estaven ells.

–Un missatger reial –va murmurar la dona–. Ens esperem una miqueta més, o ataquem?

– No, ens esperarem. De moment, anem aproximant-nos al Palau i prou. Que els mags preparen els seus encanteris, prompte el rei morirà.

El guardià de la Biblioteca llegí de pressa l'autorització de la reina i el deixà passar. Només entrar, un assistent de Biblioteca es va acostar al missatger per a veure què desitjava, i prompte va trobar el Tractat d'Harmonia Biològica de Tiveff.

Al Palau, la ploma seguía escrivint. De vegades mantenia el mateix ritme, unes altres es pausava i tornava a accelerar. La tinta va relliscar i tacà el paper, però la ploma no es va aturar.

Ara està quieta, sobre la taula. Ariadna ha escoltat una explosió, i un dels murs de vidre del Palau ha començat a esquerdar-se. La ploma, de nou, continua amb el seu treball, més ràpid que mai. Queda poc temps.

Ara un home vestit totalment de negre ha obert violentament la porta de la cambra de la reina. Ariadna es manté quieta encara que sap el que va a passar a continuació. També sap que no ho pot evitar. La ploma ha deixat d'escriure.

Eldwin entra correns, malferit, cobert de sang, amb el Tractat entre les mans. Quasi no pot sostenir-lo.

–El Tractat –murmura ara Eldwin amb les seues últimes forces. Ha caigut de genolls perdent l'alé.

Ariadna ha agafat el llibre i l'ha obert per la setena pàgina. La reina s'ha posat de nou a treballar.

–Gràcies, Eldwin –li diu Ariadna sense alçar la mirada del manuscrit. No somriu, està seriosa. El pot de tinta ha caigut a terra.

L'espasa travessa el pit d'Ariadna, i esguita de sang la taula. Un crit de dolor resona pel Palau. Els ulls blaus de la reina s'han apagat, i els seus reflexes daurats han desaparegut. La reina és morta.

L'home retira l'espassa del cos, i eix per la porta ràpidament.

Ara, la ploma s'alça. Cap mà la sosté. Ha trobat el remei a la malaltia del rei.

Massa tard.

08 enero 2010

La ploma - Primera parte

Relato en catalán que escribí hace unos meses, que se desarrolla en un extraño reino en donde sólo los personajes más relevantes en la sociedad merecen un nombre (¿podría ser algún reino de Alcacia?). Que lo disfrutéis :).

La ploma relliscava veloçment pel pergamí. Banyava la seua punta en tinta i seguia escrivint. De tant en tant, la seua ama parava; feia els seus càlculs, consultava en els llibres, i continuava.L'habitació era fosca i silenciosa, únicament il·luminada per dues candeles que hi havia sobre l'escriptori. Feia olor a humit i a tancat. Les teranyines omplien l'estança, enllaçaven els mobles vells i corcats, coberts per una gruixuda capa de pols, i les rates es passejaven a pler a la recerca de les restes dels menjars de la dona.
Ella va deixar d'escriure, i va alçar un moment el cap, havia escoltat un soroll. En la seua cara de pell pàl·lida, les arrugues es marcaven ara més que mai. Tenia arreplegats els cabells, negres com l'atzabeja, i els seus ulls blaus brillaven amb saviesa.
No podia ser altra més que la reina Ariadna. En aquell regne, només tenien nom les coses veritablement importants o molt conegudes; tota la resta, no necessitava nom. La reina ja tenía escrit el seu destí: anava a ser coneguda, i per tant, posseïa nom. El rei Argus era molt valorat i volgut pel poble, era la imatge del regne; d'altra banda, la reina vivia aïllada al Palau Reial i molt poques vegades es mostraba en públic. Sempre havia estat així.
Algú va colpejar la porta de l'habitació d'Ariadna amb els artells.
–Avant –va murmurar feblement la reina.
Era un xic d'uns disset anys, que duia una camisa de color blau fosc arromangada fins als colzes, uns pantalons negres que li arribaven una mica més baix dels genolls, i unes sabates verdes amb ales en els laterals exteriors. Els seus ulls eren verds, i el seu pèl curt es trobava regirat a propòsit. Tenia una expressió que distava molt de ser alegre.
–Ariadna, al rei li queda poc temps de vida, els doctors creuen que ha estat un verí i els savis no troben cap solució per a sanar-lo. Ja fa dos dies que no dóna el seu discurs reial, el poble es troba confós –va dir baixant el to de veu.
–Missatger, has de saber que si el rei mor, els republicans intentaran envaïr el regne. Destruiran el Palau, robaran els tresors que conté, i cremaran els llibres, així com els Arxius reials… Morirà molta gent.
El missatger va engolir saliva.
– Què haig de fer, llavors?
– Tu? No res. Sóc jo la que ha de trobar la solució a aquest problema –Ariadna va somriure fugaçment al xic, que la mirava preocupat–. De la meva saviesa depén l'estabilitat d'aquestes terres, els republicans no saben governar. Volen un nom! Quina bogeria... No té trellat.

»En quant Argus, pense que en poc de temps trobaré la solució a la seva malaltia, només em cal que em dugues una cosa: el primer volum del Tractat d'Harmonia Biològica, de Tiveff. Es troba a la Biblioteca –Ariadna va esgarrar un troç de papir i va escriure una autorització per al missatger. Es tractava d'un nom provisional, que depenent del resultat de les seves accions es convertiria en un definitiu.

Ariadna tornà a somriure al veure la mirada sorpresa del xic, que llegia l'autorització, però de seguida la reina es tornà seriosa, al tornar la preocupació per la situació que estaven vivint.
–A partir d'ara seràs Eldwin. Digues a l'exèrcit que es vaja preparant per a una possible invasió.El misatger es va retirar de la cambra de la reina, va travessar ràpidament el passadís i després de baixar per les escales passà per sota d'una sèrie d'arcs que el conduïren fins a l'Agència de Protecció Reial, on va informar del que li havia dit la reina. A l'Agència l'advertiren dels perills que corria el jove si intentaba endinsar-se al bosc, pero ell va decidir ser lleial a la reina i intentar complir amb el seu compromís duguent-li el libre que li havia encomanat.
La Biblioteca era un edifici inmens que es trobava dins del bosc. Era una construcció antiquísima on només podien entrar aquells que tenien nom, i es per aixó que la reina Ariadna li havia posat un nom al missatger.
Eldwin va eixir del Palau, i per un moment va dubtar si debia entrar al bosc. Es jugava la vida, ho sabia.

Havia elegit. Eldwin accelerà el pas, i s'endinsà al bosc.

29 abril 2009

Primera entrada del año

Tras muuuucho tiempo sin publicar nada, vuelvo. Han pasado tantas cosas desde principios de año... No puedo contarlo todo de pronto!!

Sin embargo, sí que me gustaría contaros un fragmento de lo que me ha pasado. He escrito para ello un relato corto en el que, usando metáforas, explico hechos reales.

Es la primera vez que escribo algo así, y la verdad es que me he encontrado bastante cómodo haciéndolo. Espero que os guste.

Ahí va:

Ella abrió la puerta.

–No te vayas todavía –dijo quedamente un chico a sus espaldas.

La habitación se había enfriado enseguida. Desde que ella había abierto la puerta, corrientes gélidas se arremolinaban por la estancia.

Una lágrima solitaria descendió lentamente por la mejilla de la chica. Él bajó la mirada, se levantó a por su abrigo, y tras ponérselo se volvió a sentar en su silla, delante del ordenador.

–Anda, cierra la puerta y siéntate –dijo con una sonrisa cansada, señalándole la silla que había a su lado.

Las nubes cubrieron el cielo, cubriendo la luz de la luna, y la ciudad sucumbió enseguida a la oscuridad. Oyeron los truenos, y vieron cómo las gotas de lluvia golpeaban incesantemente contra las ventanas.

La chica hizo un ademán de cerrar la puerta, y quedarse con él; pero la detuvo cuando estaba a punto de cerrarse, y la sujetó con una mano temblorosa. Miró a la calle y tuvo miedo. No habían encendido las farolas de la calle todavía, y eso la preocupaba. ¿Por qué no encendían las luces de una maldita vez? No le gustaba la oscuridad; a decir verdad, la temía.

De pronto, se oyó un chasquido, y la luz de las casas desapareció, fundiéndose con la oscuridad de la noche. Ella no pudo evitar gritar; él golpeó la mesa con rabia, pues no había guardado el trabajo que estaba haciendo.

Él se levanta y mira por la ventana. No hay nadie. ¿Quién se pondría a caminar por la calle con el agua que estaba cayendo? Se gira y mira a la chica. Está todavía temblando, no sabe si de frío o de miedo.

–Me voy –anuncia finalmente armándose de valor.

–Ten cuidado –responde él–. ¿Quieres una chaqueta o un paraguas?

–No necesito tu ayuda –dice secamente ella.

Ella lo miró por última vez, y cerró la puerta tras de sí de un fuerte portazo.

–Se perderá –se dijo en voz alta, sin apartar los ojos de la puerta. ¿Debería ir a por ella?

Fuera llovía a cántaros. La chica caminaba lentamente por la mitad de la calle, y al cabo de unos minutos llegó a las afueras de la ciudad.

No se despidió de su mejor amiga. La empezaba a considerar una aprovechada, y le achacaba gran parte de sus problemas con el chico.

Se iba a su nueva casa, en la ciudad de al lado, en donde había hecho nuevas amistades con sus vecinos.

Cruzó la avenida, vacía y a oscuras. Se quedó pensando un momento y, asustada, intentó recordar dónde estaba su casa. ¿Cómo podía olvidar una cosa así?

Se sentía más sola que nunca.

Y fue entonces, en ese instante, bajo la lluvia y en la más densa calígine, cuando descubrió que lo había perdido todo.

Y fue también entonces cuando recordó lo que él le había dicho: "Te estás deshaciendo de tus amigos, uno a uno. ¿Cómo no puedes darte cuenta?".

La joven se acurrucó mientras sollozaba amargamente. La profunda voz del chico al que amaba volvió, más intensa que antes. "Los amigos son como los árboles. Cuando dejas de regarlos se pueden resentir, pero tienen todavía la lluvia. Los amigos no olvidan; si te fijas en los anillos de una tronco, puedes ver cuándo hubo sequía".

Fría, mojada, sola y cansada, se recostó en el asfalto. Salvo los sonidos de la tormenta, todo estaba silencioso. Ya no tenía nadie en quien confiar, con quien hablar abiertamente, nadie a quien contar sus secretos.

Estaba, sencillamente, sola.

¿Fue de verdad necesario hacer lo que hizo? ¿Cómo pudo hacerle eso... a él? Había sido una tonta, imprudente e incauta cual niño jugando en un acantilado.

Pero ahora ya era tarde. Debía olvidarlo todo. "Juntos podemos arreglarlo", le había dicho él.

¿De verdad era tarde? En la ciudad del chico hubo sequía, durante mucho, mucho tiempo; pero ahora llovía.

¿Qué significaba aquello? ¿Por qué llovía?

De pronto se levantó, asustada. Había escuchado el ruido de unos pasos cerca de ella. Una sombra se acercó a ella.

Gritó. Empezó a correr, pero tropezó con el bordillo de la acera y se golpeó la cabeza contra el suelo.

–¿Estás bien? –preguntó la voz en un tono indulgente.

–¡Eres tú! ¿Qué haces aquí? –dijo con una mezcla de alivio y rabia.

El chico no contestó enseguida.

–Hace frío, llueve, y ahora estás herida. Te he seguido porque temía que te perdieras. Y te has perdido, ¿me equivoco?

–¡Claro que no me he perdido! ¿Por quién me tomas? –respondió algo avergonzada.

El chico no le hizo caso.

–Toma –dijo ofreciéndole ropa de abrigo y un paraguas.

Ella enfureció.

–¡Ya te he dicho que no lo quiero! ¡No quiero tu ayuda! ¡Déjame en paz!

Él perdió la paciencia.

–Cómo puedes ser tan ególatra, tan... hipócrita. Sinceramente, no tengo palabras para describirte. Aquí te lo dejo todo –musitó dejando en el suelo lo que había traído para ella–. Me voy –anunció finalmente, dándose la vuelta–.

–No me busques, ni me sigas. Olvídate de mí.

El joven se giró al oír su voz, y su rostro dibujó una sonrisa amarga.

–Espero que sepas lo que estás haciendo.

Se dio de nuevo la vuelta y desapareció entre las tinieblas y la cortina de agua.

Cuando dejó de oír sus pasos, examinó lo que le había traído. Se abrigó, se protegió de la lluvia con el paraguas, y se comió lo que había en el interior de la fiambrera.

La lanzó lejos, y empezó a caminar sin rumbo, fundiéndose en la oscuridad.

Nadie la volvió a ver.

¿Qué os ha parecido? Espero vuestros comentarios! ;)