El moviment pendular (Sambori)

Es trobava al mig d’una plaça vestit amb robes medievals.

Va observar, sorprès, l‘ambient de la plaça: uns xiquets jugaven amb uns cèrcols de metall conduint-los amb unes vares de ferro; també hi havia uns jugant a les tabes i uns altres tirant daus de fang.

Encara perplex va activar el Sistema d’Orientació Temps-espai i va concloure que es trobava a la Plaça Major de Forbach, a l‘any 1660, a la regió de Lorena.

Preparà la instal·lació de l’idioma local, i va acabar de processar la informació només un parell de mil·lèsimes de segon més tard.

En eixe moment passava un xicot d’uns 15 anys d’edat, que carregava uns sacs de terra.

- Ei! Per favor, pots ajudar-me? –va exclamar el xic que passava.

- Em dius a mi? –preguntà. I després de comprovar-ho agregà: sí ..., si, clar.

Li agafà un parell de sacs i el xic continuà parlant.

- Com et dius? Jo sóc Blaz. Ah...! I moltes gràcies per ajudar-me.

- Doncs jo ... jo sóc Rowioshnek 1.9.

- Què? ...això no es pot pronunciar! Et puc canviar el nom?

- Bé, és sols un nom –digué conforme Rowioshnek 1.9.

- A partir d’ara et diré... Eldwin.

Aquest somrigué, satisfet, i el mirà. Tenia el cabell rull i ros, ulls blaus i nas petit en una cara rodona. Duia unes robes senzilles, de tela d’arpillera. Anava brut de greix i de carbó.

Arribaren a la ferreria i deixaren els sacs.

- Mira, com que ja he acabat la feina puc presentar-te a un amic meu. Estàs d’acord?

- Clar que sí!

Van anar carrer avall i arreplegaren a un jove d‘una casa que s’havia construït al final del carrer.

- Em diuen Garin –digué l’altre mentre li donava la mà amb fermesa.

Tenia la cara més bé quadrada, uns ulls marrons i els seus cabells llargs li queien per unes amples espatlles.

- Vol ser un cavaller –informà Blaz.

Van estar tot el que quedava de vespre donant voltes per la ciutat, xerrant i ensenyant-li a Eldwin aquell poble de la regió de Lorena.

Per la nit, cadascú se’n va anar a sa casa i Eldwin va eixir del poblat fins que la llum de la lluna plena fos suficientment abundant.

Va seure i, relaxat, inicià la respiració abdominal i absorbí l‘energia de la llum, alimentant-se, mentre la seua pell emetia un suau resplendor daurat.

***

Al dia següent, Eldwin es dirigí a una gran pedra que hi havia a l’eixida del poble, on havia quedat amb els seus amics, i va esperar-los. Mirà el seu implant de rellotge atòmic i comprovà que eren les 6:41 AM.

De moment va sentir que s’acostava un carro. S’amagà darrere de la pedra i veié com passava. No hi havia perill. Tornà de nou a seure al cim de la roca. Esperà uns minuts i arribà Blaz. Començaren a parlar i en mig de la conversa arribà Garin. A l’horitzó es veia ja el sol eixir per darrere de les muntanyes.

Era dia de mercat i van començar a donar voltes per la plaça.

- Jo he de comprar algunes coses per a ma mare! –digué de sobte Garin que acabava de recordar-ho.

- T’acompanyarem, no et preocupes –digué Blaz.

Van comprar carn i s’aproparen a la verdulera.

- Què voleu? –digué Carleigh, la dona que venia verdures .

Eldwin es va quedar mirant a la jove que hi havia al costat de Carleigh i aquesta li somrigué. El cor de l’Eldwin s’accelerà i continuà mirant-la bocabadat. Emetia unes ones d’energia que no havia sentit mai. L’atreia d’una forma estranya, mística y màgica a la vegada. Buscà la informació al sistema de recerca. Només trobà que a la seua dimensió temporal estaven investigant unes ones que detectava l’inconscient humà, però que eren indesxifrables per a la part robòtica.

- Eldwin! Va! –li digueren els seus amics des de la llunyania .

Eldwin tornà a la realitat, es girà ràpidament i corregué fins aplegar al seu costat, sense deixar de pensar en ella.

- Com es diu eixa xica, la de la parada de verdures? – tartamudejà .

- Ah! Et refereixes a Dagmar, la filla de la verdulera ...

- Sí, eixa... On viu?

- Mira, et fiques per aquest carrer, després gires a la dreta i et trobaràs una caseta... Era blanca, Blaz?

Aquest va assentir.

- És la casa blanca... moltes gràcies...

- Ei...! I tu per què vols saber tantes coses d’ella, així, de sobte? - preguntà Blaz amb certes sospites .

Eldwin es mantingué en silenci. No sabia què dir.

- T’agrada, oi que sí?

- No... no es veritat!

- Oh! Clar que sí. El que passa es que no ens ho vols contar...

Van estar uns segons callats, esperant una reacció per part de l’Eldwin.

- No, no m’agrada...

- Com que no?

- No. Vosaltres no ho entendríeu.

Blaz va fer-li una mirada d’incredulitat, però no afegí res més.

Eixiren del poble caminant ràpid. Arribaren a un riuet on es banyaren. Les seues aigües eren cristal·lines i emetien uns reflexos verdosos mentre el sol s’amagava poc a poc.

***

Al dia següent, Eldwin va tornar a la roca del dia passat. De moment es preguntà què feia allí i com havia arribat. Per què estava a Forbach? No ho sabia. Capficat en els seus pensaments no se n’adonà que els seus amics acabaven d’arribar.

Eldwin proposà anar a buscar a Dagmar però els altres no volgueren. Deien que volien deixar-li intimitat. Així doncs, s’acomiadà d’ells i anà a trobar-se amb ella.

- Sort! –cridà Garin, amagant unes rises quan Eldwin ja s’allunyava.

Va córrer sense parar fins que va estar davant de la casa de Dagmar. Per fora, com li havia assegurat Blaz, era de color blanc. La porta era de fusta massissa, sense decoracions.

Es va preguntar per què l’atreia tant. No l’havia vista mai! Es va armar de valor, tocà a la porta i esperà. Després d’una estona, va eixir Dagmar.

- Ho... hola!

- No et preocupes, ma mare no es troba a casa –digué amb un somriure Dagmar, mentre l’agafava per la màniga i el feia entrar. Et passa alguna cosa, Eldwin? - digué, veient que semblava molt tens.

- Com... com saps el meu nom?

- Oh! Telepatia senzilla amb pèndol...

Eldwin la va mirar de nou i se li accelerà el cor.

- Li... li has preguntat al pèndol el meu nom! I utilitzes pèndol...

Dagmar el va fer seure en uns coixins que hi havia a la sala. Ella també notava el mateix magnetisme que Eldwin. “No és amor, això ho tinc clar, però... aleshores què és?” Es preguntava ella.

***

A la roca, Garin i Blaz especulaven sobre el que potser estaria passant entre Eldwin i Dagmar. A més, qui era en realitat Eldwin? Havia aparegut del no-res i semblava que el coneixien de tota la vida.

***

Duien tota la vesprada amb el pèndol. Era un objecte cònic, ornat amb plantes i estrelles. Eldwin s’adonà que Dagmar emetia eixes ones més intensament quan usava el pèndol. Ja havien estat fent exercicis de relaxació. Sols d’aquesta manera es podia consultar amb total certesa.

- Veus, Eldwin, quan el pèndol es mou així vol dir sí, si es mou de costat significa no.

- D’acord, però i si es mou en diagonal?

- Has de demanar-li una resposta més precisa.

Sobtadament, el pèndol va assenyalar cap a la plaça, i després apuntà al bagul. No semblava que s’hagueren adonat del que acabava de passar.

- Ah, molt bé. Deixa’m a mi ...

En eixe moment, el pregoner anunciava que havien d’estar tots a la plaça major el més aviat possible.

Els dos van creuar una mirada i s’aprestaren a guardar tot allò que havien tret del bagul.

Ja a la plaça, l’inquisidor Roderik, que acabava d’arribar, digué:

-A partir d’avui haveu de venir a fer declaracions sobre sospites d’heretgia, ja sabeu que és necessari per a que al poble no estiga present el diable. Déu, que ens dona la vida no va a permetre que el dimoni ens la lleve.

S’escoltaren crits de còlera entre els presents, donant la raó a l’inquisidor. De seguida començaren a escoltar-se acusacions i Roderik ordenà en veu baixa als seus col·laboradors Johan, Leonard i Omar que registraren les cases dels delatats que anaren apareixent. Sobtadament, Johan veié que dues persones es separaren de la resta, eixint-se’n de la plaça, i decideix seguir-les amb els seus companys.

Al arribar a casa, Dagmar començà a plorar espantada pel que acabava d’escoltar.

- No plores, Dagmar, no va a passar res... – digué Eldwin, sense creure massa el que acabava de dir .

- Ni tan sols tu creus el que dius... A més a més, el moviment pendular...–va dir ella mentre sanglotava.

- Tu no fas màgia!

- Ja hem sentit suficient!! Quedeu arrestats per heretges –digué Omar .

Dagmar va cridar i, desesperada, es deixà caure, plorant de terror al sòl. Eldwin l’agafava com podia, esforçant-se per mantenir l’equilibri. Els ajudants de l’inquisidor regiraren tota la casa fins que donaren amb el bagul del que tragueren el pèndol, la baralla de tarot i la bola de vidre.

Els conduïren a la plaça, arrossegant-los.

- Estos objectes són elements d’adoració al dimoni!

- Això no és cert! – exclamà furiós i impotent Eldwin.

- Tens proves? – preguntà en veu baixa l’inquisidor, amb un somriure cruel, quasi de plaer- Condemnats a mort!!

Van preparar les fogueres. Empastifaren de brea els cossos de tots els acusats. A més d’ells, també estaven el forner, per ser jueu; l’herbolària, per no creure en Déu; i la seua filla, de 35 anys per donar suport al ideals de sa mare. Finalment, prengueren foc a les pires.

- No!! – exclamaren Blaz i Garin que acabaven d’arribar a la plaça .

El foc devorava ja el cos dels acusats, els crits de dolor eren molt intensos.

- Fins sempre! –cridà Eldwin sobreposant-se al dolor.

- Mai t’oblidaré! –exclamà Dagmar just abans de morir.

L’olor a carn cremada, el resplendor de les flames i el sentiment de culpabilitat que experimentaven molts dels presents, era allò que predominava a la plaça. Només es veié un somriure entre la multitud: la de l’inquisidor.

***

Rowioshnek 1.9 despertà, banyat en suor, a la llitera del centre mèdic. Al seu costat, sa mare i el metge estaven parlant.

- Té una malaltia que consisteix en processar unes dades que no són reals. És contagiosa i està provocada per un excés de domini de la part humana, desproveint de poder a la part robòtica.

A l’eixida de la consulta, la mare de Rowioshnek 1.9 li digué:

- Ja saps que no es bo somiar, de fet és molt perillós, perquè pot ser que...

- Ja està bé, mare. L’únic que m’ha passat es que he qüestionat la veracitat d’unes dades que vaig processar amb la meua part humana ...

- Què? Has dubtat del sistema? – exclamà enfadada sa mare- Saps tan bé com jo que això està totalment prohibit per llei! Quan arribem a casa et deixaré ben claretes les coses, jove ...

Va haver un resplendor i ambdós van aparèixer a l’entrada de casa.

- I ... a veure si t’esforces en la psicoquinèsia, eh!

- D’acord, mare – digué resignat Rowioshnek 1.9.