L'assasí

Esto es una redacción que hice para valenciano, donde teníamos que poner cuatro frases (están en negrita) que el profesor nos dijo. Teníamos que intentar acoplarlas y tenían que tener algún sentido en el cuento. Al profesor le gustó mucho, así que he decidido colgarlo aquí para ver qué os parece...

El jove assassí no es trobava bé. Havia tingut molts maldecaps en la seva vida, però, mai cap com el que estava tenint des de feia un parell de dies. Del nas li rajava sang, tampoc això li passava amb freqüència, i es va estranyar. Decidí anar al metge. Al cap de cinc hores estaven operant-lo amb perill de mort d’un tumor cerebral.
Va sobreviure, i quan es va despertar se’n recordà de la feina d’aquella setmana. A penes tindria dos dies, i tenia que planejar prompte com, quan i on assassinar-lo.

Es va decidir per l’estació de trens de Raakatre. No hi hauria massa gent per allí un dilluns a les dotze de la nit. ¿Per què anar-se’n tan lluny? El Savi passaria per l’avinguda de Fagonia a les 11:50. Doncs els podia matar allí mateix, per què no? Segons les dades que li havíem donat nosaltres, els oracles, l’home duria un barret negre acabat en punta; una túnica morada amb caputxa, de molta caiguda; unes cadenes d’argent, amb baules de grandària de punys, des del seu muscle fins als malucs. Eren unes cadenes fetes d’argent, però havien sigut modificades químicament per a que tingueren menor pes.
De les sabates amb sola de goma antigravitatòria que duria als peus, eixirien dues tires de seda blanca; i uns amulets penjarien del seu coll. “Els savis sempre vesteixen molt estranyament”, pensà l’assassí.

Tenia armes per a trencar totes les defenses que duria l’home —el Savi del Regne Aeri— excepte per als amulets. No sabia contra què protegien aquells amulets, i podia ser perillós atacar-lo mentre els duia. Només hi ha una cosa que tots el savis odien, i encara no sabia perquè: les bosses de cuir. “Compraré una bossa de cuir”, pensà de seguida. Era possible que allò de les bosses de cuir fos només un mite, però havia d‘intentar-ho. El que el jove no sabia era perquè als savis no els agradaven les bosses de cuir. Però nosaltres, els oracles, sí: el savis, quan veuen una bossa de cuir senten la necessitat de guardar els seus amulets dintre d’ella.

Una infermera intentà obrir la porta, però no la va poder obrir.
—Hanka, es com si ho feres aposta. Portes ja dues setmanes treballant ací! ¿Que no te n’adones que té la sigla de seguretat? Necessita el símbol clau —es va sentir des de fora de la cambra.
Hanka, la infermera va apropar el símbol de l’hospital a la porta, i es va obrir amb suavitat, silenciosament.
—Com es troba, Rodon? Ja deu estar en perfecte estat, han passat sis hores des de que vam acabar la cirurgia. He de dir-li que...
Hanka es va aturar. Rodon ja no era al llit, estava al llindar de la porta. Va fer un gest de comiat després de dir un sec “gràcies”, i va desaparèixer.

El que havien de dir-li ja ho sabia, i encara que hi hagués alguna cosa que no sabia tampoc li importava. Al cap i a la fi, un tumor era cosa ben senzilla de curar al 2029. No hi havia de què preocupar-se. L’estada a l’hospital havia sigut molt curta, en deu minuts el tumor ja estava extret —els robots eren molt efectius— i havia costat sis hores amb l’ajuda de regeneradors de que tot tornara a cicatritzar-se i s’estabilitzaren les constants vitals del cos de Rodon.

Eren les onze i quaranta-quatre minuts de la nit. El Savi tindria que passar per l’avinguda de Fagonia en sis minuts —també li ho diguerem això nosaltres, el oracles—. Ja havia comprat la bossa de cuir, i es va riure de si mateix per haver-se deixat enganyar per les llegendes, que contaven totes aquelles ximpleries sobre els savis. Ell mai havia matat un savi, els respectava molt: eren l’organisme de govern de la ciutat. Però per aquella mort anava a cobrar quinze mil anionhs, tota una fortuna. Tampoc passava res per matar-lo i embutxacar-se aqueixos diners.

Havien passat ja cinc minuts. Va deixar caure davant d’ell la bossa, a un cantó de l’avinguda. En un minut va veure de lluny un home, tal qual li l’havíem descrit els oracles. Rodon va comprovar que tant l’estructura cel•lular com l’ADN coincidia amb les dades que li havien donat. Els ulls de l’assassí varen enfocar amb més precisió i va veure amb detall cada tret del seu rostre: ulls profunds, grisos i cansats; el cabell llarg, llis i blanc, recollit. Tenia els llavis prims i descolorits, quasi del mateix to pàl•lid que el de la cara. Pareixia molt, molt vell, però caminava estirat.

L’home va veure al sòl una bossa de cuir, i no va poder resistir-se a agafar-la. Com un autòmat es va llevar tots els seus amulets i els va posar a dintre; després se la va penjar. Rodon va aparèixer just darrere del Savi, li llevà la bossa d’una estirada, va treure un revòlver insonoritzat i va disparar al pit una, dues, tres vegades. El Savi es va encongir i gemí de dolor. La túnica es tacà de sang i les cadenes van entrexocar abans de que el cos del Savi del Regne Aeri caigués, sense vida, a terra. Va netejar la sang per a no deixar pistes, va desintegrar el cos, i es va guardar la bossa amb els amulets.

De tornada, va veure un cartell publicitari que li va cridar l’atenció. Era groc, amb pinzellades de violeta, el seu color complementari. Anunciava un àlbum musical d‘una banda de Raakatre, un barri de la ciutat de Dalmàcia. Era un cartell realment estrany, i no va trobar cap sentit a l’última frase que hi havia escrita en ell: “Moto amunt, moto avall, com un senyoret”.