La ploma

Ésta es una historia que hice ayer para valenciano. Tenía que ser de fantasía/ciencia ficción.
En teoría, el argumento principal es el de una pluma; sin embargo la historia desvela mucho de un mundo imaginario donde sólo los más importantes tienen nombre, y donde la monarquia lucha por sobrevivir ante los republicanos. Hacia el final de la historia, el tiempo pasa de pasado a presente, está hecho a propósito.

La ploma relliscava veloçment pel pergamí. Banyava la seua punta en tinta i seguia escrivint. De tant en tant, la seua ama parava; feia els seus càlculs, consultava en els llibres, i continuava.

L'habitació era fosca i silenciosa, únicament il·luminada per dues candeles que hi havia sobre l'escriptori. Feia olor a humit i a tancat. Les teranyines omplien l'estança, enllaçaven els mobles vells i corcats, coberts per una gruixuda capa de pols, i les rates es passejaven a pler a la recerca de les restes dels menjars de la dona.

Ella va deixar d'escriure, i va alçar un moment el cap, havia escoltat un soroll. En la seua cara de pell pàl·lida, les arrugues es marcaven ara més que mai. Tenia arreplegats els cabells, negres com l'atzabeja, i els seus ulls blaus brillaven amb saviesa.

No podia ser altra més que la reina Ariadna. En aquell regne, només tenien nom les coses veritablement importants o molt conegudes; tota la resta, no necessitava nom. La reina ja tenía escrit el seu destí: anava a ser coneguda, i per tant, posseïa nom. El rei Argus era molt valorat i volgut pel poble, era la imatge del regne; d'altra banda, la reina vivia aïllada al Palau Reial i molt poques vegades es mostraba en públic. Sempre havia estat així.

Algú va colpejar la porta de l'habitació d'Ariadna amb els artells.

–Avant –va murmurar feblement la reina.

Era un xic d'uns disset anys, que duia una camisa de color blau fosc arromangada fins als colzes, uns pantalons negres que li arribaven una mica més baix dels genolls, i unes sabates verdes amb ales en els laterals exteriors. Els seus ulls eren verds, i el seu pèl curt es trobava regirat a propòsit. Tenia una expressió que distava molt de ser alegre.

–Ariadna, al rei li queda poc temps de vida, els doctors creuen que ha estat un verí i els savis no troben cap solució per a sanar-lo. Ja fa dos dies que no dóna el seu discurs reial, el poble es troba confós –va dir baixant el to de veu.

–Missatger, has de saber que si el rei mor, els republicans intentaran envaïr el regne. Destruiran el Palau, robaran els tresors que conté, i cremaran els llibres, així com els Arxius reials… Morirà molta gent.

El missatger va engolir saliva.

– Què haig de fer, llavors?

– Tu? No res. Sóc jo la que ha de trobar la solució a aquest problema –Ariadna va somriure fugaçment al xic, que la mirava preocupat–. De la meva saviesa depén l'estabilitat d'aquestes terres, els republicans no saben governar. Volen un nom! Quina bogeria... No té trellat.

En quant Argus, pense que en poc de temps trobaré la solució a la seva malaltia, només em cal que em dugues una cosa: el primer volum del Tractat d'Harmonia Biològica, de Tiveff. Es troba a la Biblioteca –Ariadna va esgarrar un troç de papir i va escriure una autorització per al missatger. Es tractava d'un nom provisional, que depenent del resultat de les seves accions es convertiria en un definitiu.

Ariadna tornà a somriure al veure la mirada sorpresa del xic, que llegia l'autorització, però de seguida la reina es tornà seriosa, al tornar la preocupació per la situació que estaven vivint.

–A partir d'ara seràs Eldwin. Digues a l'exèrcit que es vaja preparant per a una possible invasió.

El misatger es va retirar de la cambra de la reina, va travessar ràpidament el passadís i després de baixar per les escales passà per sota d'una sèrie d'arcs que el conduïren fins a l'Agència de Protecció Reial, on va informar del que li havia dit la reina. A l'Agència l'advertiren dels perills que corria el jove si intentaba endinsar-se al bosc, pero ell va decidir ser lleial a la reina i intentar complir amb el seu compromís duguent-li el libre que li havia encomanat.

La Biblioteca era un edifici inmens que es trobava dins del bosc. Era una construcció antiquísima on només podien entrar aquells que tenien nom, i es per aixó que la reina Ariadna li havia posat un nom al missatger.

Eldwin va eixir del Palau, i per un moment va dubtar si debia entrar al bosc. Es jugava la vida, ho sabia.

Havia elegit. Eldwin accelerà el pas, i s'endinsà al bosc.

* * *

– Hem d'atacar ja. El rei no apareix, fa ja uns minuts que deuria d'haver eixit a fer el seu parlament diari i, a més, duu ja dos dies sense fer-lo –va dir una dona amagada entre les branques d'un arbre, vestida completament de negre.

– Jo també pense que es moment d'atacar –va contestar un home des de la branca del costat.
Just en aquell moment un jove vestit amb una camisa de color blau fosc arromangada fins als colzes, uns pantalons negres que li arribaven una mica més baix dels genolls i unes sabates verdes amb ales en els laterals exteriors, va passar de pressa per davall d'on estaven ells.

–Un missatger reial –va murmurar la dona–. Ens esperem una miqueta més, o ataquem?

– No, ens esperarem. De moment, anem aproximant-nos al Palau i prou. Que els mags preparen els seus encanteris, prompte el rei morirà.

El guardià de la Biblioteca llegí de pressa l'autorització de la reina i el deixà passar. Només entrar, un assistent de Biblioteca es va acostar al missatger per a veure què desitjava, i prompte va trobar el Tractat d'Harmonia Biològica de Tiveff.

Al Palau, la ploma seguía escrivint. De vegades mantenia el mateix ritme, unes altres es pausava i tornava a accelerar. La tinta va relliscar i tacà el paper, però la ploma no es va aturar.

Ara està quieta, sobre la taula. Ariadna ha escoltat una explosió, i un dels murs de vidre del Palau ha començat a esquerdar-se. La ploma, de nou, continua amb el seu treball, més ràpid que mai. Queda poc temps.

Ara un home vestit totalment de negre ha obert violentament la porta de la cambra de la reina. Ariadna es manté quieta encara que sap el que va a passar a continuació. També sap que no ho pot evitar. La ploma ha deixat d'escriure.

Eldwin entra correns, malferit, cobert de sang, amb el Tractat entre les mans. Quasi no pot sostenir-lo.

–El Tractat –murmura ara Eldwin amb les seues últimes forces. Ha caigut de genolls perdent l'alé.

Ariadna ha agafat el llibre i l'ha obert per la setena pàgina. La reina s'ha posat de nou a treballar.

–Gràcies, Eldwin –li diu Ariadna sense alçar la mirada del manuscrit. No somriu, està seriosa. El pot de tinta ha caigut a terra.

L'espasa travessa el pit d'Ariadna, i esguita de sang la taula. Un crit de dolor resona pel Palau. Els ulls blaus de la reina s'han apagat, i els seus reflexes daurats han desaparegut. La reina és morta.
L'home retira l'espassa del cos, i eix per la porta ràpidament.

Ara, la ploma s'alça. Cap mà la sosté. Ha trobat el remei a la malaltia del rei.

Massa tard.