L'assasí

Esto es una redacción que hice para valenciano, donde teníamos que poner cuatro frases (están en negrita) que el profesor nos dijo. Teníamos que intentar acoplarlas y tenían que tener algún sentido en el cuento. Al profesor le gustó mucho, así que he decidido colgarlo aquí para ver qué os parece...

El jove assassí no es trobava bé. Havia tingut molts maldecaps en la seva vida, però, mai cap com el que estava tenint des de feia un parell de dies. Del nas li rajava sang, tampoc això li passava amb freqüència, i es va estranyar. Decidí anar al metge. Al cap de cinc hores estaven operant-lo amb perill de mort d’un tumor cerebral.
Va sobreviure, i quan es va despertar se’n recordà de la feina d’aquella setmana. A penes tindria dos dies, i tenia que planejar prompte com, quan i on assassinar-lo.

Es va decidir per l’estació de trens de Raakatre. No hi hauria massa gent per allí un dilluns a les dotze de la nit. ¿Per què anar-se’n tan lluny? El Savi passaria per l’avinguda de Fagonia a les 11:50. Doncs els podia matar allí mateix, per què no? Segons les dades que li havíem donat nosaltres, els oracles, l’home duria un barret negre acabat en punta; una túnica morada amb caputxa, de molta caiguda; unes cadenes d’argent, amb baules de grandària de punys, des del seu muscle fins als malucs. Eren unes cadenes fetes d’argent, però havien sigut modificades químicament per a que tingueren menor pes.
De les sabates amb sola de goma antigravitatòria que duria als peus, eixirien dues tires de seda blanca; i uns amulets penjarien del seu coll. “Els savis sempre vesteixen molt estranyament”, pensà l’assassí.

Tenia armes per a trencar totes les defenses que duria l’home —el Savi del Regne Aeri— excepte per als amulets. No sabia contra què protegien aquells amulets, i podia ser perillós atacar-lo mentre els duia. Només hi ha una cosa que tots el savis odien, i encara no sabia perquè: les bosses de cuir. “Compraré una bossa de cuir”, pensà de seguida. Era possible que allò de les bosses de cuir fos només un mite, però havia d‘intentar-ho. El que el jove no sabia era perquè als savis no els agradaven les bosses de cuir. Però nosaltres, els oracles, sí: el savis, quan veuen una bossa de cuir senten la necessitat de guardar els seus amulets dintre d’ella.

Una infermera intentà obrir la porta, però no la va poder obrir.
—Hanka, es com si ho feres aposta. Portes ja dues setmanes treballant ací! ¿Que no te n’adones que té la sigla de seguretat? Necessita el símbol clau —es va sentir des de fora de la cambra.
Hanka, la infermera va apropar el símbol de l’hospital a la porta, i es va obrir amb suavitat, silenciosament.
—Com es troba, Rodon? Ja deu estar en perfecte estat, han passat sis hores des de que vam acabar la cirurgia. He de dir-li que...
Hanka es va aturar. Rodon ja no era al llit, estava al llindar de la porta. Va fer un gest de comiat després de dir un sec “gràcies”, i va desaparèixer.

El que havien de dir-li ja ho sabia, i encara que hi hagués alguna cosa que no sabia tampoc li importava. Al cap i a la fi, un tumor era cosa ben senzilla de curar al 2029. No hi havia de què preocupar-se. L’estada a l’hospital havia sigut molt curta, en deu minuts el tumor ja estava extret —els robots eren molt efectius— i havia costat sis hores amb l’ajuda de regeneradors de que tot tornara a cicatritzar-se i s’estabilitzaren les constants vitals del cos de Rodon.

Eren les onze i quaranta-quatre minuts de la nit. El Savi tindria que passar per l’avinguda de Fagonia en sis minuts —també li ho diguerem això nosaltres, el oracles—. Ja havia comprat la bossa de cuir, i es va riure de si mateix per haver-se deixat enganyar per les llegendes, que contaven totes aquelles ximpleries sobre els savis. Ell mai havia matat un savi, els respectava molt: eren l’organisme de govern de la ciutat. Però per aquella mort anava a cobrar quinze mil anionhs, tota una fortuna. Tampoc passava res per matar-lo i embutxacar-se aqueixos diners.

Havien passat ja cinc minuts. Va deixar caure davant d’ell la bossa, a un cantó de l’avinguda. En un minut va veure de lluny un home, tal qual li l’havíem descrit els oracles. Rodon va comprovar que tant l’estructura cel•lular com l’ADN coincidia amb les dades que li havien donat. Els ulls de l’assassí varen enfocar amb més precisió i va veure amb detall cada tret del seu rostre: ulls profunds, grisos i cansats; el cabell llarg, llis i blanc, recollit. Tenia els llavis prims i descolorits, quasi del mateix to pàl•lid que el de la cara. Pareixia molt, molt vell, però caminava estirat.

L’home va veure al sòl una bossa de cuir, i no va poder resistir-se a agafar-la. Com un autòmat es va llevar tots els seus amulets i els va posar a dintre; després se la va penjar. Rodon va aparèixer just darrere del Savi, li llevà la bossa d’una estirada, va treure un revòlver insonoritzat i va disparar al pit una, dues, tres vegades. El Savi es va encongir i gemí de dolor. La túnica es tacà de sang i les cadenes van entrexocar abans de que el cos del Savi del Regne Aeri caigués, sense vida, a terra. Va netejar la sang per a no deixar pistes, va desintegrar el cos, i es va guardar la bossa amb els amulets.

De tornada, va veure un cartell publicitari que li va cridar l’atenció. Era groc, amb pinzellades de violeta, el seu color complementari. Anunciava un àlbum musical d‘una banda de Raakatre, un barri de la ciutat de Dalmàcia. Era un cartell realment estrany, i no va trobar cap sentit a l’última frase que hi havia escrita en ell: “Moto amunt, moto avall, com un senyoret”.

SGAE y sus ansias

Un artista de Badajoz tiene que pagar 6€ a la SGAE al mes por componer sus propias canciones. Nunca ha recibido nada de la SGAE.

Si queréis ver la noticia haced clic AQUÍ.

Es algo muy grave querer apropiarse de los bienes de los demás. La SGAE quiere controlar todos los bienes de los creadores de canciones, archivos multimedia, páginas web, etc., pero no se da cuenta de que lo que está es restringiendo la cultura y la diversidad en el mundo. No entienden que lo que haces tú es tuyo, y no tienes por qué pagarle a nadie para que lo sea. No comprenden el término "libre", ni "original", ni "propietario". Se supone que defienden lo derechos de los autores, pero sacan beneficio de todo sin hacer nada.

En fin...

Cerraduras

Ya hacía tiempo que tenía ganas de saber cómo funcionaba una llave en la cerradura, así que he investigado...

Una cerradura es, como todos sabemos, un mecanismo de metal que se incorpora a puertas, armarios, cofres...
Se cree que la cerradura fue inventada en China hace más de 4.000 años. Su uso se extendió por el mundo antiguo desde Japón hasta Escandinavia, pasando por Egipto y Babilonia; sin emabrgo la cerradura y la llave metálica la inventaron los romanos, y aumentaron la seguridad haciendo girar la llave (yo pensaba que eso lo habían hecho los griegos; los romanos siempre se copiaban de ellos, xD).

Vamos a analizar su mecanismo actual, la cerradura del tambor de pines:
Aquí vemos los pines. Lo que está azul está separado de lo rojo, ya que lo rojo pertenece al tambor que gira (no sé si me explico bien). Sin una llave en la cerradura, los pines de control (azules) son empujados hacia abajo, evitando que el tambor gire. Los cortes están desalineados, de forma que si no encajan todos los pines, el tambor no gira, y por tanto, no abre la puerta.

Aquí vemos cómo al meter la llave correcta los pines azules se alinean, ya que las muescas de la llave coinciden con el nivel de desplazamiento de los pines cortados (¿me enrollo demasiado?).

Y aquí ya vemos cómo la llave gira el tambor, que será el responsable de mover otro mecanismo, que al fin abrirá la puerta.

Si queréis ver los tipos de cerraduras consultad este documento.
Las imágenes han sido extraídas de la Wikipedia, de esta página.
Y hasta aquí llegó mi investigación!
Espero que os haya gustado!!